Els reis del Raval.

Dissabte al migdia vem dinar en un restaurant de la Plaça Reial. Només entaular-nos, la persona què ens va acompanyar als nostres seients ens va proposar que destinessim un euro de cada àpat a un projecte anomenat Raval Kids, què consistia ( si fa o no fa) en el següent:
El gremi de restauradors de la Plaça Reial, s'havien associat per tal que la mainada més desafavorida del Raval tinguessin regal de Reis, i, amb l'increment d'un euro a la factura de cada comensal, podrien dur a terme aquesta iniciativa.
Vem coincidir que es tractava d'una bona idea, i així li vem fer saber a qui ens ho va proposar, afegint que al final de l'àpat ja decidiriem si hi col.laboravem.
Doncs quina va ser la nostra sorpresa quan ens varen portar el primer plat, què la cambrera es va palplantar davant la taula i, tot lliurant-nos el fulletó fotografiat, ens deixa anar: "Si us ho repenseu, i per tal que aquests nens tinguin reis, us deixo el cartell i decidiu després de dinar".
I vem tenir cartell de Kids des del carpaccio fins al brownie, i finalment, a l'hora de pagar, i, per tercera vegada ens van "oferir" fer el donatiu.
Potser, si en aquest establiment la manera de vendre el projecte hagués estat una altra hi hauriem participat.
Si haguessin deixat una guardiola al costat de la caixa o a la porta d'entrada, possiblement els comensals serien més generosos. Sigui com sigui, no es pot "fer menjar amb patates" una donació que hauria de ser VOLUNTÀRIA.
Així que si volen que la mainada del Raval tinguin quelcom més que carbó, espero que la resta d'establiments adherits tinguin una manera menys agressiva de captar donatius.

Mediocre.

El cartell no pot ser més explícit.


Em pregunto què amaga la ment de cert individu, que, en veure aquest cartell, es permet escriure això:



A posteriori, assegura bé l'obra d'art, i la deixa a l'interior d'un catàleg, que de ben segur serà fullejat per la seva destinatària.

Si per un casual, al començar la teva jornada laboral, trobes al cim de la teva taula el catàleg del "Temporada Alta" que t'havien promès, i en obrir-lo llegeixes una porcada d'aquest calibre, com actuaries?

D'entrada, et quedes perplexa. A continuació penses que potser, si tinguessis a l'oligofrènic al davant, li escopirires a la cara, però després, transcorreguda una estona, consideres que és un insult per a la poesia que s'autoanomeni poeta, i que un escrit tan barroer no mereix ni un sol minut més del meu temps.

Espanta la certesa de tenir un malalt al mateix lloc de treball, que actúa amb total impunitat.

D'Streno.

Les excursions a la muntanya son diferents des que hi anem junts.

Diumenge.

Freda. FReda. FREda. FREDa. FREDA!!!!!

En Venda.

El primer pensament del dia ha estat per a ella; es diu a si mateix mentre acaba d'exprimir la taronja. En deixa la clova al cim del taulell i s'emporta el suc a la terrassa.
M'he tornat a deixar el sucre, pensa; era na Mònica qui parava la taula cada dia. Ja no li agradava asseure's a esmorZar en aquella petita taula de vímet; van triar-la després de tornar de l'escapada a Eivissa, i, ella, es va encapritxar d'aquells coixinets blancs. Maldestre, s'esforça per combinar el blanc amb el pistatxo i el plat taronja, i, pensa si ella ho veiés se les tindrien fort. Li sembla sentir-la riure.
Mira el port amb recança mentre escura l'útim glop del suc d'aquella taronja amb regust amarg de solitud d'estiu. Només ella li endolcia l'estança en aquell apartament de Donosti.

Les Perseides.

No era el lloc més idoni, però sens dubte el més romàntic per observar aquest espectacular fenòmen.
En silenci, arran de mar, i coberts per un llit d'estels gaudiem l'un de l'altre.
L'escassa contaminació lumínica contrastava amb la lluentor dels nostres ulls, a qui només Venus feia la competència.
Cel ras i les Llàgrimes de Sant Llorenç, entre esglais i l'excitació del moment. Un desig per cada estrella fugaç detectada.
Diria que la força que atrau les restes de cometes i les fa fregar amb l'atmosfera és la mateixa que m'apropa a tu, exceptuant-ne la desintegració.
Mentre la terra creua aquesta part de l'espai, m'adono que girem en la mateixa òrbita.
El pas del temps i aquest projecte en comú, fan que, com els cometes, ens anem desfent de petits fragments del passat,i, aixoplugats pels nostres cossos i un grapat de desitjos al sac, transcorre una altra i especial nit, al teu costat.
On van a parar els desitjos demanats? Ens seran concedits? Quin és el màxim de desitjos concedits per estel caigut?

La prova de foc.

L'examen final. Tot o res. Si tornem sense discutir haurem vençut.